Per molt que s’intenti, es impossible descriure la sensació de ser pare. Ho havia sentit de molta gent. Però la veritat és que ni durant l’embaràs ni fins 1 minut abans del naixement, era plenament conscient d’això. De fet, mentres estàvem al part, la meva idea era escaquejar-me per la nit i veure a quina avia - voluntària li penjava el marró de quedar-se per la nit de guàrdia.

Des del moment que vaig tenir a l’Eric entre els meus braços, tot semblava cobrar sentit. Com si tot ho viscut fins llavors hagués estat una preparació per aquell gran moment. Emoció pel miracle de la nova vida, temor a lo desconegut que sens tira a sobre, Estic realment preparat? Prendré les decisions correctes? Fins aquell moment, mai m’havia fet por prendre decisions o assumir una responsabilitat. Però ara és diferent (però si aquell d’allà ha aconseguit criar bé als seus fills, no ho faré jo també?

Amb poques hores de vida, Eric ja havia aconseguit molt més que jo en varius anys: l’havia vingut a visitar el president de la Generalitat, La Consellera de Sanitat, l’Alcalde de Figueres,…i com no, és soci del Barça des del primer dia (i altre curiositat com que es accionista de Criteria, te la seva pàgina web, etc).

Eric va néixer el 14 de Gener. Jo el 15. Un excel·lent “regal” d’aniversari per mi, encara que ja m’he mentalitzat que he desaparegut en el calendari de celebracions familiars. A partí d’ara es celebrarà l’aniversari de l’Eric i si sobra temps, el meu.