(fragment de “Liderant la revolució” de Gary Hamel, enviat per AGB)

Somiar, crear, explorar, inventar, liderar o imaginar: què li suggereixen aquestes paraules? L’era de la revolució no requereix de soldats diligents, que es llancin en massa cap a l’enemic, sinó guerrillers altament motivats i pràcticament autònoms. Així que ja basta de Dilbert, aquesta petita comadreja quejumbrosa. Quan va ser l’última vegada que va treure el cap per sobre de la seva gàbia? Quan va ser l’última vegada que es va tirar enrere? Quan va ser l’última vegada que va lluitar de debò per una idea? És un pobre home. Es mereix el que té.

EL NOU RÈGIM DE LA INNOVACIÓ
Des de 1900 fins a 1950, la gran ciència no va tenir rival com mecanisme de creació de riquesa. Els seus passos van ser lents i calculats: Prepara, prepara, prepara, prepara, apunta, apunta, apunta, dispara. Ens va portar el compact disc, el 747, els fàrmacs anticolesterol, la fibra òptica, les piles recargables, el reconeixement del parla, el kevlar, i molt més.

En els anys de la postguerra va néixer un segon règim d’innovació –el qual crearia i després alimentaria la societat de consum. Els seus herois van ser Coca-cola, Procter & Gamble, Unilever, Nestlé i Kellogg’s. Encara que aquestes empreses i els seus competidors van invertir en I+D, es van dedicar més a fabricar necessitats que a realitzar descobriments científics. En un món que ja no estava delimitat per la capacitat, l’objectiu era aconseguir que els consumidors compressin la teva pròpia marca de sabó per a rentar, de mantega o de refresc. Ara era la gent del màrqueting en lloc dels científics, qui innovava. Van tenir una inventiva incansable per a contar-nos les històries que nosaltres volíem que ens contessin. Milers de productes similars sortien al mercat cada any, tan sols diferenciant-se per la seva marca.

L’actual nou ordre empresarial és el producte d’un nou tipus d’innovació molt distint, que no es construïx mitjançant el lent caminar del coneixement científic, ni la precipitada propaganda de de Madison Avenue, sinó mitjançant els salts quàntics de la imaginació humana. Ara la posició inicial és pràcticament irrellevant,- els innovadors sempre han solgut començar amb les butxaques buides-. Les escales temporals del desenvolupament s’amiden en setmanes, no en anys. Els consumidors són co-dissenyadors, proporcionant feedback en temps real en un cicle inacabable d’experiment, adaptació, experiment, adaptació.

Dispara, dispara, dispara, dispara, apunta de nou, dispara, dispara, dispara; ja no hi ha temps per al “prepara”. La meta no és una palesa o una nova campanya publicitària, sinó un concepte empresarial radicalment nou. Aquí els innovadors poden ser tant universitaris amb MBA com exalumnes que van abandonar els estudis. Ja no són científics ni directors de màrqueting; són empresaris –el que Xerris Handy va definir com “els nous alquimistes”-, persones capaces de produir una mica del no-res. La seva lluita no és amb la naturalesa, sinó contra l’hegemonia de les pràctiques establertes.